CORPUS DE SITGES

Amb l’última llum, el visitant enfila el camí de retorn. El sol al ponent estén sobre el mar una catifa de robins i mirallets grocs. Quan puja a l’autocar que l’ha de portar al seu lloc d’origen, l’última imatge que registra la seva retina té el poder de fixar com una estampa natural el record d’unes emocions que de mica en mica es van destriant en colors, música i olors. La seva oïda encara sent l’eco d’aquella melodia essencial i continguda que obria el pas majestuós dels gegants, fantàstica escorta de la innocència, i engalanava amb les veus del temps la lliçó sempre desapresa d’un rei fabulós.

Seu, tanca els ulls i sospira perquè ja no sent la dolçor de les flors que embriagava l’aire. Quan els torna a obrir, amb prou feines li queda un instant per fixar alguna mostra del paisatge sitgetà que l’ajudi a entendre l’experiència del que ha viscut, una experiència que el record esfullarà en cada un dels seus components i que només al cap d’un any aconseguirà de recompondre com una litúrgia gairebé mirífica.