LA PENDONISTA
CORPUS de Sitges
ROSA JUNYENT I SABATÉ, PENDONISTA DEL PENÓ DE LA MINERVA DEL CORPUS 2026
Sis de març d’enguany: la meva filla amb la seva parella i jo anem al Cau de Cultura, citades per la Comissió de Corpus presidida per Edu Tomás; el “nostre tram”, el primer del Carrer Major, fa 75 anys, que participa en dita festa amb catifa col·lectiva i n’hem de parlar!
Mentre ho fem, l’Edu em demana si vull ser la pendonista. Soc la única present que no ho savia! Sobtada, penso que potser no m’ho mereixo, tot i que la meva relació amb el Corpus és des que em va portar al món la Isidra de Can Sabaté o Ca l’Avellaneta, a la delegació amb habitatge al c/. Major, ara núm. 60, de la pastisseria fundada pels meus besavis, i que dita tradició a casa sempre l’hem viscut i la vivim intensament. Dic que sí, m’obsequien amb un ram de flors, i ho agraeixo.
Un cop assimilat, em venen al cap els primers records, que, qui més, qui menys, guardem en memòries personals, diferents entre si, que com a petites flors, ens ajuden a confeccionar, com si d’una catifa es tractés, la història col·lectiva.
M’agrada recordar, quan tot el veïnat vivíem al tram i regentàvem els respectius i variats negocis, ara desapareguts. Això facilitava la intercomunicació, que per Corpus s’intensificava, al tenir en comú fer la catifa, i començaven les reunions preparatòries, normalment a la farmàcia de Can Font (56-58), amb quina família, malgrat no estar emparentats, comparteix cognom el meu marit Eduard, exmembre del jurat de l’Exposició Nacional de Clavells.
Es recaptaven diners entre el veïnat per finançar despeses ara subvencionades, i s’anava a buscar flor de Sant Joan i altres a la muntanya; ara, puntualment, adquirim algunes flors o les recollim a jardins. Recordo a l’avi matern, Josep, i altri, a la rebotiga de casa, o als portals de Can Rigolet (49), de la merceria de la Lucía (54)… preparant flors o esmicolant el xiprer, que, com tots els trams, des de fa temps ens lliura La Comissió/Ajuntament amb la gespa tallada, els clavells i la pellofa d’arròs.
Capses de la bodega Candelaria (43) i de la sabateria Planas (41), servien per posar-hi la flor, quina olor competia amb la de la perfumeria Costa (41); a la fotografia Guinart (41) prenien imatges de la catifa, que es començava de matinada i s’acabava posant les darreres flors amb les voreres plenes de gent circulant-hi i disgustos de la mare si algú la creuava per canviar de costat.
Més tard va ser la nova i ampla entrada, ja inexistent, del 47, Souvenirs Aries… “l’aixopluc” per tallar i guardar material mentre fèiem la catifa, d’uns anys ençà, ja de nit. Al 45 hi havia Telégrafos.
A casa teníem també portal al c/. d’Àngel Vidal, i a Can Font, a més, pati, ara cobert, on actualment es rep, guarda i talla la flor… mentre s’expliquen algunes anècdotes, sobre la Festa i la Vila, que al meu fill i a la meva filla, els agrada tant escoltar!
Com un bé preuat, guardem els dissenys del meu pare, Josep, inclòs el de 1951, i els de la meva filla que els fa darrerament i quina quantitat de flor compto jo, i intentem recuperar-ne d’altres, d’en Chiño, en Blai, la Viki… recopilant-ho tot.
Des la generació de l’avi, ja en són quatre les que he vist participar en el Corpus; és d’agrair que sempre hi hagi gent, del tram o no, disposada a fer-ho.
Però res d’això tindria sentit sense La Processó trepitjant els carrers encatifats.
Mercès a les persones que m’han elegit per portar el Penó “de la Minerva”, serà un honor fer-ho representant al veïnat, a la gent que han fet i fan possible la Festivitat, etc. Un goig compartit amb la meva filla Ariadna Olímpia i el meu fill Eduard Font Junyent, que a La Processó d’enguany, en lloc de portar El Cubanito i L’Àliga, respectivament, m’hi acompanyaran com a cordonistes.
Per acabar, invito i agraeixo d’antuvi a qui ens hi vulgui acompanyar.
Visca Sitges i el seu Corpus!
JOAN HERNANDEZ MATAS, PENDONISTA DEL PENÓ DE LA MINERVA DEL CORPUS 2024
Que poc em podia imaginar que estaria escrivint aquestes línies. Em vaig quedar molt sorprès de l’oferiment rebut, però certament m’ha fet una il·lusió immensa i em sento molt joiós de poder portar el penó d’enguany. La meva vinculació amb el Corpus i les catifes de flors ve de molt lluny. Vaig néixer al carrer Jesús, número 6 i des de ben petit he viscut la meravellosa tradició de fer la catifa del 1r tram del carrer.
Recordo l’olor dels carrers amb la flor collida a la muntanya pel veïnat, entre ells la meva mare. Ella ha estat sempre una de les ànimes de la catifa del 1r tram del carrer Jesús, juntament amb la Pepita, la Ramona i la Maria de Can Sisco, i llueix orgullosa en la seva façana les rajoles dels premis que s’entregaven anys enrere.
Són unes rajoles que tant els sitgetans com els turistes sempre hem admirat, i que recentment han estat molt ben restaurades. Recordo també la meva estimada tia Sole com a encarregada de passar a recollir l’aportació econòmica que feien els veïns del carrer per tal de poder després comprar els clavells. El veïnat era realment una pinya a l’hora de fer la catifa.
Recordo com tallàvem flor junts a la botiga de Can Marcet i fèiem un “piscolabis” després d’haver dibuixat la catifa al carrer. Sempre he quedat fascinat dels dibuixos artístics de la catifa del 1r tram dels quals la Montse Marcet n’és l’autora des de fa molt de temps. Cada any m’emociona veure el dibuix de la catifa a l’hora de comptar el clavell que necessitarem per fer-la. Gràcies a la Montse, l’Eduard Tomás i els seus incondicionals amics i col·laboradors, s’ha mantingut viva la tradició de fer catifa al 1r tram del carrer Jesús i que aquesta segueixi sent una de les més boniques que es fan.
Per Corpus, Sitges s’omple de color i de vida. Emociona veure com els més petits, que donaran continuïtat a la tradició, ajuden a tallar flor i a fer la catifa seguint els consells que els donen els més grans, emociona veure la gent compartint el treball de fer la catifa i donant-li relleu, i emociona veure passar la processó del Corpus per damunt de les catifes.
Voldria, finalment, expressar el meu sincer agraïment a totes les persones que han dedicat hores a fer les catifes i a la Comissió pel regal de ser nomenat pendonista de Corpus.
M’acompanyaran com a cordonistes els meus fills Maria i Xavier que són també uns entusiastes catifaires.
JOAN ORTIZ OLIVÉ, PENDONISTA DEL PENÓ DE LA MINERVA DEL CORPUS 2023
És un plaer escoltar el pendonista de la Festa del Corpus d’enguany. Sentint-lo parlar t’adones
de l’estimació que en Joan Ortiz té envers aquesta celebració, i de la gran gratitud que sent en haver estat la persona designada per la Comissió per portar el Penó de la Confraria de la Minerva.
En Joan és un home que no li agraden els protagonismes, de fet sempre defuig de les fotografies i, tal com explica, és més d’estar un pas enrere en tot allò que fa. Però aquest Corpus, acompanyat del seu fill Òscar i el seu nebot Miquel, tindrà un paper destacat. Un encàrrec que ha acceptat amb molta il·lusió i honor pel què significa ser pendonista. No es pot parlar d’en Joan sense fer referència a la seva vinculació amb la festa com a expositorde clavells. Una afecció que va iniciar ara farà vuit anys gràcies al seu gran amic Joan Manel Enríquez, per tots conegut com “el Canari”.
Ell va ser qui va animar a en Joan a endinsar-se en el món del cultiu del clavell. Com recorda el pendonista, amb en Manel tenien una estreta relació d’amistat, de la qual en guarda grans moments i records. Tant és així, que està plenament convençut que en Manel hagués estat també pendonista abans que ell. Però ben segur que estarà content que el seu gran amic ho sigui aquest any. Com a expositor, en Joan ha guanyat alguns premis, el més recent l’any passat quan va obtenir el guardó al Millor Clavell per un Mustang. Com a fet curiós, és que té anotat en un petit full tots els seus anys com a participant de l’Exposició Nacional de Clavells i els reconeixements assolits.
La seva implicació al Corpus, però, va molt més enllà. I és que en Joan també col·labora en el tram de catifa del carrer Jesús del qual el seu nebot n’és el responsable. Durant molts anys ha ajudat a pintar el dibuix per després posar-hi la flor. Anys enrere també era un més posant els clavells, gespa i pellofa. Ara, però, dóna un cop de mà pintant i en acabat ja deixa pas als altres perquè la confeccionin. Fer catifa és el primer record que té en Joan del Corpus, quan de ben petit va participar en un tram que es feia al carrer Sant Bartomeu.
D’aquella experiència, a més de treure’n un obsequi –una cistella de fruites i xocolata- també li va quedar la satisfacció d’haver col·laborat en el Corpus. Per si això encara no fos prou, ha estat col·laborador i membre de les comissions municipals presidides per Núria Amigó i Angelina Salesas, responsabilitzant- se del cultiu dels clavells dels centres educatius.
Ser membre de la Comissió li ha permès veure el Corpus en tota la seva globalitat i complexitat. Perquè en Joan li han tocat viure la festa en plena pandèmia, i també patir els efectes de la pluja. Com recorda: “com a Comissió només vam poder gaudir d’una processó normal”.
Precisament el seu desig per aquest any és que la pluja, tan absent aquests darrers mesos, no faci acte de presència i deixi gaudir de tots els actes, en especial, de la Processó. Perquè si hi ha un moment per a en Joan que és el “cor de la festa” és el pas de la Processó pel Cap de la Vila, en un any, a més, molt especial per a tot el poble de Sitges.
JOAN COMAS, PENDONISTA DEL PENÓ DE LA MINERVA DEL CORPUS 2022
“Per l’exposició de clavells, pel Corpus i per Sitges, el que faci falta.”
És difícil parlar de l’Exposició Nacional de Clavells i que a la conversa no aparegui el nom de Joan Comas. Aquest sitgetà, de la ja desapareguda Sínia Robert, és tot un referent del cultiu del clavell a la vila, i és un dels noms propis de l’Exposició. La seva vinculació amb els clavells ve de molt lluny. De fet, una de les persones que feia temps que l’animava a participar era la Rosa Andreu. I, amb només quinze anys, en una de les seves visites a la Sínia Dionísia per anar a comprar vinagre, va veure un dels clavells que tenia la llavors expositora, la senyora Montserrat. Enamorat com es va quedar d’un clavell ben gros i ben sa, la Montserrat li va regalar, i allí va començar la llarga trajectòria com a expositor i cultivador de clavells, tots de llavor. Primer, va començar a cultivar-ne juntament amb la seva germana, però, un cop ella es va casar, va decidir presentar-se sol. Com recorda, «ens vam partir els premis que havíem guanyat fins aleshores, i vaig continuar endavant jo sol». De tot plegat, en fa quaranta-set anys, que es diu aviat; quaranta-set anys de vinculació amb el clavell.